divendres, 5 de març del 2010

Error

El cuaderno estaba encima de la mesa. En la primera página, despacio, meticulosamente, escribió su nombre, con las iniciales grandes y barrocas. Esperó que la tinta se secara pacientemente.

De todos los colores, en la tinta prefería el negro, pues parecía más solemne.

Cuando desapareció el brillo del último de los trazos, pasó la página. Echó una ojeada al reloj de pared que por encima de su cabeza marcaba de manera objetiva el paso del tiempo. Eran las 11:59 de la noche. En la hoja en blanco, escribió:

“Moriré mañana a las 11:59 de la noche.”

Esperó a que la tinta se secara. Cuando desapareció el brillo del último de los trazos, cerró el cuaderno.

Entonces se fue a la cama, pero no podía dormir. Pensó en leer algo, pero no quería empezar ningún libro ahora que se iba a morir. Pensó en escribir sus memorias, pero le pareció absurdo, pues nunca llegaría a terminarlas. Así que se levantó de la cama para instalarse en el sofá frente al televisor. Resultó ser el mejor remedio para el insomnio. Quedó dormido en el sofá mientras por la tele pasaban imágenes de programas malos de madrugada.

Se despertó cuando la luz empezaba a cambiar el color del cielo. Tenía todo el cuerpo dolorido. Cerró la televisión. Se levantó y estiró un poco sus miembros agarrotados. Tenía hambre.

Lentamente, siempre lentamente, preparó el desayuno. Dos tostadas con mermelada y un café, como siempre, desde hacía tanto tempo que su memoria no alcanzaba a recordar. Mientras subía el café bajó al quisco de la esquina en bata a comprar el diario, que momentos más tarde leía, enterándose de las noticias del día anterior a su muerte. Se lo leyó de cabo a rabo, terminando cuando ya hacía rato que las tostadas habían quedado reducidas a cuatro migajas.

Sin nada mejor que hacer, dobló el diario por la sección de pasatiempos e intentó completarlos todos. Se rindió cuando volvió a sentir hambre.

Entonces se terminó las sobras que quedaban en la nevera, y se sentó contemplando otro café. Le quedaban unas nueve horas de vida. ¿Qué haría con ellas? Al final decidió ver su colección de películas de nuevo. No eran muchas. Solo tenía 5, que habían llegado a sus manos de maneras diversas, pero de las que no había comprado ninguna.

Y así pasó la tarde, viendo una historia tras otra. El sol descendió de su trono para fundirse a la tierra en su abrazo diario, y la noche cubrió el cielo como una mancha de tinta cubre el papel.

Cuando terminó la última película, ya quedaba menos de una hora para su muerte. Colocó con cuidado cada cinta en el lugar que le correspondía en la corta hileram y kuego se sentó en el escritorio como lo había hecho la noche anterior.

El cuaderno estaba encima de la mesa. Lo abrió por la primera página, despacio, donde estaba su nombre escrito con letra de caligrafía infantil, con las iniciales grandes y barrocas. Lo miró durante un rato. Finalmente, pasó la página, para encontrarse con la frase negra:

“Moriré mañana a las 11:59 de la noche.”

Posó su mirada en el reloj de pared que por encima de su cabeza marcaba de manera objetiva el paso del tiempo. Las 11:30. Las 11:31. Las 11:32. Las 11:33…

Cuando la aguja avanzó hasta las 11:58, su corazón dormido pareció reaccionar por un breve momento con un latido más rápido del habitual. Sesenta segundos, solo sesenta segundos.

Y entonces, las 11:59.

Nada ocurrió.

Sesenta segundos. Y las 12.

Unas campanas redoblaron en algún lugar, lejos. Empezaba un nuevo día. Miró sin comprender la frase que había escrito en el cuaderno. ¿Qué ocurría? O mejor dicho, ¿Qué no ocurría? Entonces lo comprendió y su cara se desfiguró en una mueca de horror.

¿Qué había hecho? ¿Cómo había podido cometer tal fallo léxico?

Moriría mañana. Siempre mañana. Se había condenado a vivir eternamente.


***


Es nota que estic llegint Death Note? (Dezu No-to!! el katakana em mata... xD)

diumenge, 28 de febrer del 2010

"Uprising"-MUSE

Paranoia is in bloom,

The PR, transmissions will resume

They'll try to, push drugs that keep us all dumbed down

And hope that, we will never see the truth around

(So come on)

Another promise, another seed

Another, packaged lie to keep us trapped in greed

And all the, green belts wrapped around our minds

And endless, red tape to keep the truth confined

(So come on)

They will not force us

They will stop degrading us

They will not control us

We will be victorious

So come on

Interchanging mind control

Come let the, revolution takes its toll

If you could, flick the switch and open your third eye

You'd see that, we should never be afraid to die

(So come on)

Rise up and take the power back

It's time the, fat cats had a heart attack

They know that, their time's coming to an end

We have to, unify and watch our flag ascend

(So come on)

They will not force us

They will stop degrading us

They will not control us

We will be victorious

So come on

Hey, hey, hey, hey

Hey, hey, hey, hey

Hey, hey, hey, hey

They will not force us

They will stop degrading us

They will not control us

We will be victorious

So come on

Aixecament

La paranoia està floreixent

Les transmissions de PR resumiran

Intentaran fer servir drogues que ens mantindran a tots atontats

Esperant que mai veurem la veritat que ens envolta

(Vine i revela't)

Una altra promesa, una altra lllavor

Una altra mentida empaquetada per mantenir-nos atrapats en la cobdícia

I tots els cinturons verds que envolten les nostres ments

I infinita cinta vermella per mantenir la veritat confinada

(Vine i revela't)

Ells no ens forçaran

Ells pararan de degradar-nos

Ells no ens controlaran

Serem victoriosos

Vine i revela't

Control de ment intercanviable

Vine i deixa que la revolució cobri el seu peatge

Si poguessis apretar l'interruptor i obrir el teu tercer ull

Veuries que no hauríem de tenir por de morir

(Vine i revela't)

Aixeca't i recupera el poder

És l'hora de que els gats grassos tinguin un atac de cor

Ells saben que el seu temps s'està acaban

Ens hem d'unir i veure com s'hissa la nostra bandera

(Vine i revela't)

Ells no ens forçaran

Ells pararan de degradar-nos

Ells no ens controlaran

Serem victoriosos

Vine i revela't

Hey, hey, hey, hey

Hey, hey, hey, hey

Hey, hey, hey, hey

Ells no ens forçaran

Ells pararan de degradar-nos

Ells no ens controlaran

Serem victoriosos

Vine i revela't

dissabte, 30 de gener del 2010

Bulímia

L'ansietat s'estava apoderant del meu cos. Feia dues nits que no m'alimentava. L'últim cop havia sigut horrible, no volia pensar-hi... Després d'haver-me eixugat la boca donant per finalitzat el festí, en ser conscient de les despulles davant meu, l'angoixa i la culpabilitat m'havien portat a prometre'm a mi mateix que no tornaria a fer-ho. Tant m'era si allò conllevava la meva mort. En aquell moment no soportava el pensament de repetir l'escena.
Però tenia gana.
No volia trencar la meva promesa. Una mirada cap a la meva mà em va fer adonar de l'aparença de paper de fumar que tenia la meva pell. Bé, si més no, encara no volia trencar-la. Volia aguantar una mica més, si més no per no trair-me del tot.
Necessitava aire. Sortiria a donar un volt. Això sí que ho podia fer.
Vaig sortir de l'hotel sense ser vist, i em va rebre la resplandor blanca de la lluna, que brillava plena, un exemple de la perfecció que jo mai podria assolir.
Vaig passejar pels carrers de la ciutat sense rumb. Aquella part era molt tranquil·la, i encara no m'havia creuat amb ningú. La veritat és que em preguntava quina seria la meva reacció quan em creués amb algú solitari...
La primera persona que vaig trobar-me va ser un home borratxo assegut a terra amb una ampolla mig buida. Passar de llarg no em va suposar un gran esforç.
Més endavant em vaig trobar una dona anciana que obria la porta de casa seva. Vaig sospirar tranquil, cap olor em cridava. Potser en realitat no seria tan difícil...
Però llavors, en un portal, banyats per la llum de la lluna, els vaig veure.
Eren dos joves, adolescents. Els tirants del vestit d'ella queien mostrant les seves espatlles, el clatell d'ell s'arquejava graciosament vers ella. Les seves pells brillaven blanques, però no d'un blanc translúcid com la meva, sinó sanes, bategants de la passió que experimentaven amb el contacte l'una de l'altra. Els dos joves s'estaven besant, i no em podien veure arribar.
Els vaig estar contemplant uns segons que van semblar eterns. A cada instant creixia el desig dintre meu, fins que el meu cos va decidir per mi.
Mentre m'abalançava sobre la parella, em deia a mi mateix, inútilment "no ho facis, vés-te'n". Mentre els meus ullals es clavaven en el coll d'ell abans de que ni tan sols ella s'adonés que alguna cosa passava, pensava "encara ets a temps de marxar".
Mentre sota la mirada aterroritzada d'ella, incapaç de moure's, dessagnava el noi, em deia "no el deixis sec i podrà viure, és jove".
Mentre el cos sense vida d'ell queia a terra i jo em girava cap a la noia, la meva pròpia veu em cridava dins del cervell "almenys deixa-la viure a ella!".
I mentre l'estrenyia entre els meus braços i li besava el coll descobert en un petó mortal, ella suplicava "no, sisplau..."
La meva última víctima havia estat un nadó. No havia volgut matar ningú la nit passada. I ara tenia davant meu dues víctimes joves que havien pagat la meva rebequeria.
L'angoixa em va començar a corroure per dins. Per què? Per què no podia acabar amb allò, ser prou valent per acabar amb mi mateix? Jo no volia ser un vampir!

La noia va engolir l'última galeta coberta de nata. Va fer un sospir i va mirar a la taula davant d'ella, tota plena de restes. Pinyols de fruita, embolcalls de plàstic, molles... En silenci, va començar a ordenar-ho tot. Va emplenar la paperera, va tornar els paquets que no havia gosat menjat als seus calaixos, i per últim va guardar la nata a la nevera. Va tancar-ne la porta blanca d'un cop sec. Es va quedar allà dreta, sense moure's, per un moment, i finalment es va esfondrar. Recolzant l'esquena contra l'electrodomèstic, va anar relliscant fins a quedar asseguda a terra, on es va fer una bola, sentint totes les seves carns, el ventre que amenaçava d'explotar, i on va plorar amargament per ser incapaç de posar fre a l'ansietat que li feia omplir el cos de menjar per compensar allò que fos que li faltava.