Però tenia gana.
No volia trencar la meva promesa. Una mirada cap a la meva mà em va fer adonar de l'aparença de paper de fumar que tenia la meva pell. Bé, si més no, encara no volia trencar-la. Volia aguantar una mica més, si més no per no trair-me del tot.
Necessitava aire. Sortiria a donar un volt. Això sí que ho podia fer.
Vaig sortir de l'hotel sense ser vist, i em va rebre la resplandor blanca de la lluna, que brillava plena, un exemple de la perfecció que jo mai podria assolir.
Vaig passejar pels carrers de la ciutat sense rumb. Aquella part era molt tranquil·la, i encara no m'havia creuat amb ningú. La veritat és que em preguntava quina seria la meva reacció quan em creués amb algú solitari...
La primera persona que vaig trobar-me va ser un home borratxo assegut a terra amb una ampolla mig buida. Passar de llarg no em va suposar un gran esforç.
Més endavant em vaig trobar una dona anciana que obria la porta de casa seva. Vaig sospirar tranquil, cap olor em cridava. Potser en realitat no seria tan difícil...
Però llavors, en un portal, banyats per la llum de la lluna, els vaig veure.
Eren dos joves, adolescents. Els tirants del vestit d'ella queien mostrant les seves espatlles, el clatell d'ell s'arquejava graciosament vers ella. Les seves pells brillaven blanques, però no d'un blanc translúcid com la meva, sinó sanes, bategants de la passió que experimentaven amb el contacte l'una de l'altra. Els dos joves s'estaven besant, i no em podien veure arribar.
Els vaig estar contemplant uns segons que van semblar eterns. A cada instant creixia el desig dintre meu, fins que el meu cos va decidir per mi.
Mentre m'abalançava sobre la parella, em deia a mi mateix, inútilment "no ho facis, vés-te'n". Mentre els meus ullals es clavaven en el coll d'ell abans de que ni tan sols ella s'adonés que alguna cosa passava, pensava "encara ets a temps de marxar".
Mentre sota la mirada aterroritzada d'ella, incapaç de moure's, dessagnava el noi, em deia "no el deixis sec i podrà viure, és jove".
Mentre el cos sense vida d'ell queia a terra i jo em girava cap a la noia, la meva pròpia veu em cridava dins del cervell "almenys deixa-la viure a ella!".
I mentre l'estrenyia entre els meus braços i li besava el coll descobert en un petó mortal, ella suplicava "no, sisplau..."
La meva última víctima havia estat un nadó. No havia volgut matar ningú la nit passada. I ara tenia davant meu dues víctimes joves que havien pagat la meva rebequeria.
L'angoixa em va començar a corroure per dins. Per què? Per què no podia acabar amb allò, ser prou valent per acabar amb mi mateix? Jo no volia ser un vampir!
La noia va engolir l'última galeta coberta de nata. Va fer un sospir i va mirar a la taula davant d'ella, tota plena de restes. Pinyols de fruita, embolcalls de plàstic, molles... En silenci, va començar a ordenar-ho tot. Va emplenar la paperera, va tornar els paquets que no havia gosat menjat als seus calaixos, i per últim va guardar la nata a la nevera. Va tancar-ne la porta blanca d'un cop sec. Es va quedar allà dreta, sense moure's, per un moment, i finalment es va esfondrar. Recolzant l'esquena contra l'electrodomèstic, va anar relliscant fins a quedar asseguda a terra, on es va fer una bola, sentint totes les seves carns, el ventre que amenaçava d'explotar, i on va plorar amargament per ser incapaç de posar fre a l'ansietat que li feia omplir el cos de menjar per compensar allò que fos que li faltava.
