Desire

Lentament, s'endinsa en la boira. Al seu voltant, tot és un vast aiguamoll d'aigües grises la profunditat de les quals és impossible d'endevinar. A poc a poc, camina posant un peu davant de l'altre sobre el camí laberíntic que forma la terra emergent.
La solitud és tangible, però no angoixosa. Al contrari, una sensació de calma s'extèn des de les puntes dels dits que toquen la terra humida fins les arrels dels cabells.
El temps no transcorre, és etern; una passa darrera l'altra, la repetició és infinita.
No sap quant fa que la boira l'envolta ni quantes passes ha caminat. És l'únic que ha conegut i no en sap res del Sol ni de la terra seca, ni té cap inquietud per fer-ho.

Tanmateix, s'equivoca. El temps transcorre i el nombre de passes és finit. Es deté quan es troba en un lloc que sembla diferent a la resta de l'aiguamoll. És un racó com una illa de terra emergent, de la qual surten moltes ramificacions d'estrets caminets. I, al centre, un petit to de color contrasta amb la gamma de grisos que l'envolta. No ho sap, però es tracta d'una flor. La curiositat pot més que l'angoixa que li desperta aquesta situació nova, i s'agenolla per veure millor aquest prodigi.
Amb compte, acaricia els pètals vellutats. Tots els seus membres s'estremeixen al tacte d'una cosa tan suau. I llavors, d'improvist, una carícia li recorre tota l'esquena seguint la columna vertebral.
La sensació és tant agradable que ni tan sols es gira per saber què la provoca. A poc a poc, les seves parpelles es tanquen i s'abandona a les carícies que deixen l'esquena per recòrrer-li els braços, la cintura, l'estèrnon, la clavícula, el coll, el rostre...
Un sospir de plaer s'escapa d'entre els seus llavis, i entreobre els ulls buscant l'origen del contacte. Al moment lamenta haver-ho fet. Les carícies cessen. Ha arrencat la flor sense voler i ara la té entre les seves mans, on ja s'està marcint. La solitud torna a ser la seva única companya. Però no ha tornat la calma.
La llavor de la inquietud ha sigut sembrada dintre seu. Quines eren les noves sensacions que li han transferit aquelles carícies? Perquè han hagut d'acabar? Ja no vol caminar més per l'aiguamoll ni sentir la pressió humida de la boira contra la seva pell. Els seus porus s'han despertat i busquen alguna cosa més.
Però cap a on ha d'anar? Cap on s'han de dirigir les seves passes aquest cop?
S'aixeca. La incertesa i la necessitat d'allò que no posseeix s'han instal·lat en el seu cor.


Què és el desig? Es pot fingir? Què el provoca? Tinc la sensació de que s'equivoquen quan em diuen que segur que l'he experimentat algun cop...